A tocar de Castellnou de Bages, a una mitja hora a peu des del nucli històric de la població, hi trobem El Putxot, un veïnat que va néixer, florir i morir al voltant de la vinya. En el seu moment eren un conjunt de deu cases arrenglerades formant el que anomenaven Carrer del Sol, orientat a Xaloc tot i que quan hi arribem ara, la pista passa pel que fou la part del darrera de les cases, a Mestral.

Les deu cases eren molt semblants, amb planta pis i golfes, fetes de pedra irregular i argamassa,  amb el teulat a dues aigües. La majoria estan situades en un marge, motiu pel que per la banda del davant presenten tres pisos mentre que en veiem només dos per la del darrera. A les golfes hi havia finestres, algunes de mig punt actualment ben visibles, que podrien haver estat alguna mena de galeria superior. En conservar-se només part de les parets exteriors és difícil de determinar l’estructura interna de les cases, però en alguna hi trobem la marca d’on es devia situar la llar de foc i en altres, a la façana, s’intueix l’existència d’un balcó a la primera planta.

Les dues primeres cases del Putxot, Cal Caricas i Cal Nofre, podrien haver estat construïdes a mitjan segle XVIII, coincidint amb els primers contractes de quarteria, mentre que la resta es podrien datar al XIX, potser de la segona meitat, en el moment del punt àlgid de la vinya al Bages entre els anys 1860 i 1890. Aquestes cases eren cal Guenyo, cal Pau Florit, cal Pere Ros, cal General, cal Tinoi Petit, ca la Coloma, cal Menjabacallà i cal Mateu. Les primeres cases tenen, a tocar, un conjunt important de tines mentre que les últimes les tenen a la part del darrera, aprofitant el desnivell.

Es suposa que les famílies que vivien en aquestes cases podrien ser vingudes de Santpedor i, per evitar les anades i tornades per conrear la vinya, van decidir aixecar la casa aquí. Hem d’imaginar tot el paisatge que veiem des d’aquest punt plantat de ceps; tots els vessants de les muntanyes amb feixes que en facilitaven el conreu. Per descomptat que no tota la vinya devia ser de les deu famílies del Putxot, el més probable és que també n’hi hagués d’altres masos i pagesos de contrades properes.

No sabem si els pagesos del Putxot van replantar la vinya després de plaga de la fil·loxera, com sí van fer la majoria. Desconeixem perquè van anar marxant, i quan, però sí que sabem que a l’any 1930 totes les cases ja eren deshabitades. Només una persona, El Guenyo, va continuar vivint en una barraca que hi ha a uns 200 metres de les cases fins l’any 1950. Es tracta d’una barraca rodona, de grans dimensions, feta de pedra seca i reforçada posteriorment amb argamassa. Fa prop de 6 metres de diàmetre per una mica més de 3 d’alçada i al seu interior hi ha una repisa per deixar-hi algun estri, una llar de foc i un banc de pedra. La pregunta que em faig és: per què va deixar la casa per anar a viure en aquesta barraca?

Avui, l’estat de les cases és ruïnós, però segueix sent un bon testimoni de la importància que la vinya tingué en aquesta comarca.